Santa Tecla
En l’imaginari
personal de cadascú hi solen haver imatges de moments viscuts, sovint en
companyia. Moments que ens han colpit, que ens emocionen, que ens enerven, que
ens fan sentir humans a peu de carrer. Moments que es recorden fil per randa,
per la llum del dia o per les ombres de la nit, per les olors, pels colors, per
la remor de gent o pel so de les gralles.
El carrer en festes
és la màxima expressió de l’exercici espontani de les llibertats i de les
emocions públiques. El carrer és un espai que té moltes funcions, la majoria
comunitàries, aquesta és la raó fonamental per la qual li atribuïm la categoria
d’espai públic, perquè és de tothom.
En el meu imaginari
particular hi ha fixada una tarda de setembre amb olor de mar, remor de gent i
so de gralles. Algú podrà pensar que tendim a idealitzar els records de
joventut, però no és el cas. Aquella tarda de Santa Tecla a la Punta, la llum
del sol fregava suau els vestits dels festaires, tenyint la blancor de les
teles amb totes les aromes del capvespre vora mar.
Un matí d’estiu de fa
sis anys vaig poder retenir una imatge ben diferent en la memòria. Era al
convent de Dayr Mar Taqla a Ma’loula, a l’Anti Líban sirià. Una
monja em va oferir un cotó untat amb l’oli de la llàntia que il·lumina perpètuament
la cova que guardaria el sepulcre de la santa.
Cristians i musulmans
de totes les confessions i ritus, i molts turistes, s’acostaven a la cova on
Tecla s’havia retirat a meditar salvada una i una altra vegada de martiris i
malvestats. Vaig recordar aquella tarda a Sitges a la vora del Baluard, amb tot
de vestits blancs pigallats de tela de colors que anaven del blau al roig, del
groc al verd. La monja anava tota negra.
Avui arriben notícies
doloroses de la guerra a Síria, el monestir de Dayr Mar Musa, on vam rebre hospitalitat, va ser assaltat i
saquejat per homes armats. Sempre recordarem el sabor del pa i del formatge del
pare Paolo i dels monjos i les monges del monestir del desert sirià a Al-Nabk avui a l’exili.
Les festes ens porten
a la memòria els fets viscuts, els amics, els parents. Ens lliguen a la terra, a
la nostra i a la dels altres. Ens lliguen a la gent corrent i a la gent
extraordinària, tan corrent com nosaltres, i ens fan tocar de peus en terra.
Expressat amb tant de sentiment que m'hi he traslladat. Gràcies Pep per compartir-ho, per recordar-ho, per fer-nos anar una mica més enllà del que ens és còmode.
ResponElimina