La nit de sant Joan

1.      Les contalles de la nit més curta

Hi ha una història entre nosaltres que, qui la busqui, la trobarà.

Així és com comencen els contes les dones amazig del Magrib, i és així com vull començar a explicar aquesta història de les tradicions de les festes del bon temps als Països Catalans, que arriben a la seva més gran esplendor la nit de sant Joan.

Es conta que, fa molt de temps, els antics pobladors dels Pirineus foragitaven la foscor i els esperits de la nit més curta de l’any encenent tions als cims de la muntanya i baixant-los camí avall fins la vall, on feien una gran foguera. Aquell foc donava força al nou sol que lluiria de bon matí.

El foc de la nit de sant Joan té molts noms arreu dels Països Catalans i a l’Aran: foc, foguera, fogueró, gala, galades, falla, faia, falles, atxes, fai, faies, xerades, faites, fogueres, foguerons, barraques, faro, haro, halles, heixets, foguerill…

La paraula falla ve del llatí facula, que vol dir torxa o atxa. Ja en el Llibre dels Feits, es cita que les tropes catalanes del rei en Jaume portaven falles per a fer llum al seu pas.

El foc, en forma d’atxes, obria també les processons  medievals. El mot atxa s’ha fet popular en el crit:

Endavant les atxes

que el Sant Crist és a les fosques!

Les atxes enceses il·luminaven les grans solemnitats

Encara avui al Pirineu català els fallaires baixen corrent muntanya avall amb les falles o els fais encesos fins a la plaça del poble on cremen a la gran foguera. A mitjans del mes de juny, al poble de Durro, córrer les falles per Sant Quiric és una festa gran de l’Alta Ribagorça.  Els fadrins van muntanya avall amb la falla encesa seguint al fadrí major fins al poble. A Isil ho fan per sant Joan.

Des de que el món és món, als humans ens ha fascinat la llum i l’escalfor del sol i del foc. Però en temps remots aquestes prodigioses energies de la natura havien estat un bé d’extrema necessitat per a la gent que vivia en constant interdependència amb l’entorn natural.

Els processos d’adaptació i de transformació d’aquell entorn primitiu han estat estratègies de supervivència que els grups humans han usat reiteradament fins a esdevenir culte, tradició, cultura.

El foc de la llar era un element que formava part de la dimensió d’allò sagrat. Tot el que s’hi cremava formava part de rituals en que cada gest, cada paraula havien de ser precisos, reiterats fins a ser transferits d’una generació a una altra, d’aquí deriva un mot que va aparellat als cultes i a les creences: tradere, transmetre allò que ens ha estat transferit, la tradició.

La domesticació del foc va arribar a la sofisticació en el temps clàssic. Alguns ritus obligaven a que el foc sagrat no s’apagués mai. Al temple d’Amó a Alexandria s’hi va acumular, en forma de petits cristalls, el producte de la crema del combustible més utilitzat en l’Egitpe ptolemaic: els excrements secs dels animals, d’aquí el nom d’amoníac dels cristalls que omplien el sostre i les parets del temple.

Segons les cròniques, ja al cinquè segle abans de la nostra era, també els antics grecs disparaven focs per celebrar victòries contra els enemics perses, un foc grec que feia estralls en les batalles.

Els xinesos dominaren les tècniques de la pólvora negra, durant la dinastia Tang, al segle IX.

Als Països Catalans no es podia concebre una festa sense pólvora al segle XII. A València, i als altres territoris que durant tan de temps gaudiren del refinament sarraí,  es va mantenir el caliu de les festes del foc. Fóren els àrabs els qui van estendre l’ús de la neu de la Xina a l’Europa del segle XIII, el nitrat potàssic, amb que fabricaven la fórmula de la seva pólvora: deu dragmes de neu de la Xina, un i mig de sofre i dos de carbó.

2.      Memòria, desmemòria i involució

Avui els petards formen part de l’imaginari i dels records de la historia personal de molts de nosaltres. Piules, corre-cames, mistos Garibaldi, cebetes, trons, traques, volcans, bengales i coets, han estimulat la nostra fantasia quan erem menuts i ens identifiquen comunament en una part de la nostra memòria col·lectiva com a poble.

Contava l’erudit escriptor de contes magribí Mohammed Hamu, que els nens amazigs deixaven d’escoltar els contes de les seves mares i ties quan abandonaven el món dels infants per pasar a formar part del món dels homes. El Hammam era l’espai familiar on les dones i els infants, nens i nenes, compartien hores de relats que no tenien edat. S’anaven fent grans mentre anaven entenent les anècdotes exemplars, les picardíes, les ironies…

La pregunta és si nosaltres els catalans ens hem fet grans sense entendre encara el sentit de les veritables festes; si hem desaprès de gaudir de les olors de la pólvora, de les alfàbregues i de la fragància nocturna de les humils flors del Joan de Nit; si ens escandalitzem dels tradicionals banys de mitjanit a la mar, a les fonts i a les rieres, amarats d’una postmodernitat acomodada i puritanista.

Hi ha una involució antifestiva obsessionada pel control de l’ordre social que té altaveus i que és beligerant amb la festa. Qui no ha vist el bombardeig informatiu al voltant de les suposades malvestats de la disbauxa de la Nit de Sant Joan?

Notícies de portada del nombre alarmant d’accidents de carretera, sortides de les unitats d’emergència del Cos de Bombers per apagar fogueres “clandestines”, atencions d’urgència als hospitals per intoxicacions etíliques, cremades i ferides a causa dels petards, controls policials extraordinaris a les carreteres… Com si no hi hagués accidents, emergències, borratxeres o incendis fora de les revetlles.

Fins i tot un any es va fer famosa una coca de revetlla que va intoxicar un munt de gent a la Torroella de Montgrí. No era una alarma nuclear, no era tampoc una alarma química, no es tractava d’un vessament tòxic a pous ni a rius, es tractava simplement de criminalitzar una festa que escapa al control de l’autoritat.

La freqüent ignorància dels mitjans de comunicació espanyols amb tot allò que té a veure amb la catalanitat va provocar un malentès que encara va afegir més llenya al foc en parlar de la “intoxicación masiva por el consumo de coca.” No calen més comentaris.

3.      La festa  i el govern

Malgrat la mal dissimulada por de les autoritats que han governat els diferents nivells de l’administració catalana des de fa dècades, Sant Joan continua sent la festa més celebrada arreu dels Països Catalans. La nit de revetlla omple carrers, places i terrats de pobles i ciutats sense que calgui convocatòria, programa ni cartell.

A la ciutat de Barcelona el cel esclata durant hores, cremant milions de petards voladors que les colles de festers encenen des de qualsevol punt de la geografia urbana. Les fogueres furtives burlen les prohibicions de facto encobertes en la paperassa burocràtica que sota el pseudònim de “Serveis Tècnics” té per lema secular el “Feina fuig, mandra no em deixis”.

Recordo encara els temps en que l’ajuntament no donava a l’abast de perseguir fogueres. Ara em ve al cap la inmensa foguera de la plaça del Raspall, al cor del barri gitano de Gràcia. L’estructura de mobles i fustots era gegantina, i calien escales per bastir aquella veritable obra d’arquitectura efímera.

En Cantinfles era l’encarregat de comandar la mainada que recollia les fustes per la foguera de Sant Joan a la plaça. Al tardet s’encenia la foguera i les flames arribaven a l’alçada dels terrats. Era la foguera més gran de Gràcia i la revetlla també era la més animada.

Amb la remodelació de la plaça, que va incorporar una renovació d’infraestructures en el seu subsòl, la foguera es va deixar de fer, com va passar amb tantes fogueres a les cruïlles dels carrers dels barris a causa d’una normativa molt restrictiva que prioritzava el tràfic de vehicles pel damunt de la tradició de la festa popular. El Poble Nou, Horta, el Carmel i els barris dels turons de Barcelona han conservat millor la tradició, però va de baixa. Tot i que la normativa és la mateixa, cada cop s’autoritzen menys focs a la capital.

El problema de la regressió festiva, pel que fa a un element tan important de la revetlla com és la foguera, ha despertat l’interès i la preocupació de la Comissió de Seguiment del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona i de la Comissió de Cultura Popular del Consell de Cultura. En el moment d’escriure aquest article ja ha començat el procés de revisió de l’aplicació de la normativa municipal. Tan de bo el foc s’escampi arreu.

Les accions de protesta que el món associatiu català ha hagut de fer contra la nova normativa europea, molt restrictiva en el cas de la pirotècnia i les colles de foc catalanes, però que passa de llarg davant l’espanyolíssima tortura festiva dels animals en les corridas de toros, no fan més que evidenciar que, en qüestió de retallades, les autoritats espanyoles i les europees solen anar del bracet. En la manifestació del 7 de febrer de 2009 a Berga es va denunciar que aquesta mena de normes posen en perill la Patum, els correfocs i totes les festes de foc dels Països Catalans.

4.      Les festes del bon temps al món

Sant Joan és una festa celebrada a molts llocs del món. Els seus orígens són remots, diversos i anteriors als cultes i a les cultures dels pobles que avui la celebrem.

La seva presència en llocs tan distants, com també la seva relació amb altres festes de l’estiu i també de la primavera, ha portat de cap els estudiosos de la mitologia popular al llarg de la història de l’antropologia.

La festa s’escau en el solstici d’estiu en l’hemisferi nord del planeta, de fet en el nostre hemisferi comença a allargar el dia amb la primavera que té l’equinocci el 21 de març, al voltant de sant Josep, i acaba amb el solstici el 21 de juny, a tocar de sant Joan. Durant aquest periode se celebra des de temps immemorial, un cicle que festeja el retorn de la vida al camp, l’exhuberància de la natura i l’augment del temps de llum solar durant el dia.

La primavera ha representat des de molt antic un temps d'esplendor des de mitjans de març fins a finals de juny, de foc a foc, de foguera a foguera, de Sant Josep a Sant Joan.

En l'hemisferi Sud en canvi, la primavera va del 21 de desembre al 22 de setembre. Això ha originat un ampli cicle festiu en les cultures llatinoamericanes que incorpora i adapta costums d’altres latituds, com el cicle de Nadal i Carnaval, amb una gran esplendor i riquesa de matisos.

No deixen per això de celebrar sant Joan.  Com a resultat de la fusió entre les cultures dels invasors espanyols, dels esclaus africans i dels indígenes americans, se celebren festes com els Altares de San Juan veneçolans, la Fiesta de los Moros de San Juan a Latacunga i altres poblacions de l’Equador, on la pirotècnia és un element indispensable. A Mèxic, a Hondures, a Nicaragua, al Perú, a Colòmbia, arreu hi ha santjoans. La diversitat cultural expressada en aquestes festes, i que ha estat forjada amb alegries i amb patiments, és avui, paradoxalment, un immens tresor col·lectiu de la humanitat.

5.      Quan hi ha més llum

Sant Joan culmina la fi del temps en que el dia allarga, és la nit més curta i el dia més llarg de tot l’any . Hi ha raons neurofisiològiques que expliquen el canvi en l’estat d’ànim de la gent en el temps en que el dia s’allarga. També hi ha raons etnohistòriques que expliquen els canvis en l’estat d’ànim col·lectiu dels humans o, altrament dit, l’increment de les celebracions en el temps de primavera i estiu:

El diencèfal és la part del cervell on hi ha  l’hipotàlem. És el regulador de moltes funcions de la vida vegetativa dels mamífers i de les seves relacions amb les activitats vitals, influeix sobre les funcions sexuals,  les reaccions emotives i les psíquiques. Amb la seva mediació es produeix la resposta emocional a les sensacions. Una d’aquestes respostes primàries és la reacció davant la llum, a causa dels canvis hormonals, la disminució de la secreció de melatonina i l’augment de la secreció de testosterona.

Els humans, com els altres primats superiors, som també mamífers. En conclusió: la primavera i l’augment del temps de llum solar també altera el comportament festiu dels humans perquè ens predisposa a gaudir de les sensacions i de les emocions.

Tot i que el poeta Joan Maragall ho atribuïa a l’aroma de les plantes santjoanenques:

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabelleu les alfàbregues
perquè facin més olor.
L'alfàbrega escabellada
és un encenser violent
que al llançar la flaire enlaire
augmenta l'encantament.

Aviat hi tornarem amb Maragall a propòsit de l’alfàbrega...

6.      Els banys prodigiosos de la Nit de sant Joan

Els antics romans celebraven les festes Neptunalia al pic de l’estiu, en el mes que avui anomenem juliol. Eren unes festes en honor a Neptú, geni i divinitat de les fons, mars, dolls i rieres. Les Netpunalia tenien com a espai festiu els horts i els jardins, regats amb l’aigua de fonts i rieres, que fruitaven just en el millor temps.

L’erudit periodista Néstor Lujan explicava en una de les seves columnes al diari Avui,  la tradició barcelonina d’anar-se a rentar la cara a la font del carrer de l’Avellana la nit de sant Joan. El carrer de l’Avellana va ser un d’aquells carrers de la Barcelona vella que va ser anorreat de la faç de la terra per la construcció de la Via Laietana. Deia Lujan que les noies maques s’hi rentaven per a tenir un bon cutis, perquè les virtuts de l’aigua d’aquella font adquirien propietats màgiques aquella nit.

En molts pobles del País Valencià, hi va haver un temps en que es cantava:

“... la xica que eixa nit que fa lluneta,

se llava tres voltes la cara

i després que la té neta,

se la torca amb un llençol,

serà més guapa que un sol.”

Els banys de mar a la platja de la Barceloneta, els banys a la font d’Hèrcules, els banys de rosada amb el cos nu damunt l’herba fresca, han estat una tradició que es remunta als temps clàssics.

Avui però la tradició que sembla imposar-se és veure al telenotícies els imponents dispositius de guàrdia urbana i neteja de platges que foragiten els noctàmbuls banyistes santjoanencs rebatejats amb el sobrenom de vàndals incívics del botellón. No importa el sobrecost de les operacions, ni les hores extres, ni la crisi, el que importa és retornar l’ordre a l’espai públic per a que els primers banyistes matiners i cívics, sovint quatre gats en comparació amb els de la nit, puguin ostentar la categoria de ciutadans exemplars, gent de bé, seriosa i poc festejadora.

Al voltant dels sortilegis de l’aigua han aparegut diferents objectes màgics més  inofensius, sovint considerats joguines per a criatures, com els rossinyols, petits gerros amb xiulet que, un cop mig plens d’aigua, imiten el refilar dels ocells. Aquests objectes reben molts noms com ara xiulet de moixò o “pito” a Miravet.

A les fires es venien aquests xiulets d’aigua just en el temps en què els ocells canten. En fer refilar el rossinyol d’aigua els ocells contesten perquè són animals que marquen el seu territori amb el cant, per aquest motiu també ha estat usat aquest objecte com a reclam per a la caça. També per Nadal, al pic de les dotze de la nit, quan es cantava el Cant de la Sibila, es feia sonar el xiulet d’aigua imitant el cant dels ocells.

Durant el període del bon temps es pot sentir més el cant d’ocells com el mític cucut. Sobre el cant del cucut, per exemple, s'han explicat molts relats i cançons com aquella que recull també Néstor Luján sobre l’arribada de les festes de la Primavera:

                                                                                                                             

Si per Sant Josep no canta el cucut,

o és mort o s’ha perdut!

En l'antiga Grècia, el cucut tenia un significat relacionat amb el matrimoni. Aquesta estació del bon temps ha representat el renéixer de la vida, el temps del sol que escalfa ni poc ni massa, el període entre el fred hivern i el tòrrid estiu que tot ho agosta. És el temps de les festes del ram, de la veneració i l’exaltació de les plantes i de les flors. És el temps dels arbres de maig, el del mes de Maria pels catòlics, el temps de Flora pels antics romans, l'exaltació de la vegetació, de l'amor i de la festa. És el temps de les Caramelles, de Sant Jordi i del dia de Rams. L’etnògraf Julio Caro Baroja li dedicaria una monografia que anomenaria “La estación de amor. Fiestas populares de mayo a San Juan”

Una altra joguina màgica era en Joanet de l’Àigua, que consistia en un ninotet de cartó articulat per les cames i els braços que amb el seu moviment podia invocar l’esperit dels follets de la nit de sant Joan.

7.      El prodigi de les plantes i dels aiguardents

L’alfàbrega, planta sagrada durant mil·lennis pels hinduïstes, és una de les plantes màgiques de la nit de Sant Joan. Joan Maragall les anomenava les mates oloroses de la nit de sant Joan.

“Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llança flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les alfàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan...”

Com l’alfàbrega, també la ruda, la carlina, l’herbabona, la farigola, la berbena, la tarongina, la camamilla i totes les herbes menudes tindrien propietats miraculosament guaridores aquesta nit. Una en especial et faria invisible: la falguera.

A Mallorca perviu un costum arcaic que al Principat era practicat sovint al Pirineu. Aquesta pràctica ritual relacionava el poder regenerador dels arbres amb el guariment de l’infant trencat. Un roure jove era esberlat pel bell mig del tronc, i entre les dues meitats dos homes, un Pere i un Joan, s’anaven passant la criatura recitant un sortilegi màgic que hauria de guarir l’infant trencat si l’arbre guaria la seva ferida un cop lligat el tronc.

També a Mallorca no hi ha millor temps per a recol·lectar les herbes per a l’elaboració del licor de caçalla i anís que porta aquest nom. En la secretíssima recepta de les herbes seques i les herbes dolces, hi intervenen la menta de barranc, la flor de taronger, la fulla de llimoner i de figuera, la marialluïsa, la tarongina, l’herbabona, la flor del timó i del romer, el fonoll tendre, l’alfabeguera i així fins a vint o trenta segons les virtuts de la terra i de la saviesa de la qui cull les herbes.

La beguda festiva menorquina per excel·lència és la pomada, una barreja de ginet i llimonada, que s’ofereix a les portes de les cases als festers des Jaleo, que a Ciutadella s’escau per la diada de Sant Joan. El ginet és una ginebra olorosa que s’elabora amb els fruits del ginebró submergits en maceració en aiguardent, l’esperit de vi sense aromatitzar.

En temps en què no s’estilava la cervesa, a casa nostra els nostres avis bevien aiguardent en temps de festa i també en temps de feina. Reus i la seva comarca exportaven aiguardents, la forma més estable de transportar en vaixell el producte d’una terra de vi. Al Carib els catalans van establir-hi les seves destil·leries, i encara avui hi ha roms que porten nom català. De ports com el de Torreblanca sortien pailebots i altres naus carregades d’aiguardent cap a Amèrica i retornaven carregats de cotó per a la indústria tèxtil.

Màgia, festa i feina unides com el seny i la rauxa, un tòpic que edulcora el dualisme clàssic del caos i el cosmos grec i mediterrani.

8.      Les noves i les velles tradicions del nord i del sud

Seguint un costum que va començar l’any 1955 en Francesc Pujade, un excursionista de la Catalunya del Nord, des de l’any 1966 hi ha entitats que  celebren la festa repartint arreu la flama que s’encén al bell cim del Canigó i que es conserva en el Castillet de Perpinyà.

La Flama del Canigó és duta en relleus arreu dels Països Catalans per encendre les fogueres de la Nit de Sant Joan.

A la capital catalana, Barcelona,  la flama és rebuda a la plaça de sant Jaume amb la cobla, l’àliga i els gegants de la ciutat i des d’aquest indret és portada fins als barris.

A les terres de l’Ebre, que és com vull entendre que ara en volen dir a la televisió de Catalunya al Maestrat, al Port, al Matarranya, al Montsià, al Baix Ebre, a la Ribera, a la Terra Alta i al Priorat, es celebra de forma desigual. 

Però en concret al Priorat cada any és un poble diferent el qui l’acull, i hi va gent de tots els pobles de les comarques en caravana de cotxes, amb l’hereu i la pubilla de la festa major de cadascun. S’hi reparteix coca,  vi ranci i avellanes. En arribar al terme, cada poble encén la gala de sant Joan. En alguns casos són el més vell i la més vella del poble  els qui fan els honors d’encendre la gala.

A Alacant és on s’ha conservat més viu el costum al País Valencià, malgrat les prohibicions que des del segle XIX ja hi havia, la gent feia i fa fogueres per sant Joan.

La festa comença el divendres abans de la plantà, la setmana abans de sant Joan. La foguera crema de dia per sant Joan en la festa de carrer on els veïns mengen coca amb tonyina i figues.

9.      Sentir els sabors de la festa

Figues, avellanes, coca, cava... No hi ha festa sense menjar i beure.

Pel que fa a la cuina de la festa és típica al Principat la coca guarnida amb fruita confitada, sucre i pinyons, una variant moderna de les coques de cireres que, a Barcelona per Corpus i a Reus per Sant Pere, omplien els aparadors de forns i pastisseries. Altres menjars típics han estat la síndria i el meló.

Les begudes típiques han estat el cava, el moscatell, la mistela, la malvasia, el vinblanc, el vi ranci, les llimonades, els volados, la horxata de xufles, la pomada...

Una nit de sant Joan pot fer olor de traca i de coques al forn, pot fer gust de síndria i de malvasia. Pot fer olor de fum i  de mobles vells.

En una revetlla es pot sentir la olor de la mar i de la rosada, la olor de les flors de la ginesta i de l’alfàbrega, però sobretot s’ha de sentir la remor de la gent en una nit de festa.

Començava parlant a la manera dels contes magribins, i vull acabar relacionant les tradicions d’una banda i l’altra de la Mediterrània, perquè també al Magrib arriben les olors de la nit de sant Joan. Els amazigs celebraven la nit del solstici d’estiu encenent fogueres on s’hi  cremaven herbes d’olor amb les que es fumigaven les criatures, la casa, els camps i el bestiar per a protegir-los de tot mal.

Joan el Baptista no és l’únic profeta que es respecta en aquelles terres, el dia 21 de juny es commemora també el naixement del profeta Mahoma. No oblidem que la gent de Mallorca encara recorda una dita tradicional que diu així:

                                                                                                                    

A la nit de sant Joan

tot és festa i alegria:

fan festa els cristians

i els moros de moreria

                                                                                                             

Bibliografia

·         Sherezades, cuentos de las mujeres bereberes. Mohammed Hamu Ed.

·         Mites, llegendes, creences. Néstor Luján. Ed. Avui. Barcelona 1988

·         Les herbes remeieres Vol I i II De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotánica. Ramon Gausachs. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 2008

·         La porta de l’estiu. Sant Joan, les festes del foc i de l’aigua i costums estiuenques. CERCUP. Caixa de Barcelona. Obra Social. Barcelona 1981

·         Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular. El calendari festiu. Generalitat de Catalunya i Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005

·         Los fuegos artificiales. El festival de San Sebastián. Rafael Aguirre Franco. Fundación Cruzcampo. 1998

·         Antropologia del Mite. Joan Prat.

·         Entre el poder i la màscara. Generalitat de Catalunya IPEC Barcelona 2008

·         La estación de amor. Fiestas de mayo a San Juan. Julio Caro Baroja. Taurus Ediciones 1985.

·         Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Pere Orpí. Ed. Documenta Balear. Palma 2009

·         La Llegenda dels sants. Creadors de mites. Bienve Moya. Ed. El Mèdol. Col. L’Agulla. Tarragona 1996

·         Obres completes. Joan Maragall. Editorial Selecta Catalònia. Biblioteca Prenne. Barcelona 1982

·         Tradicions, mites i creences dels catalans. La pervivència de la Catalunya ancestral. Xavier Fàbregas. Edicions 62. Barcelona 1979

·         L’art del menjar a Catalunya. Manuel Vázquez Montalbán. Edicions 62. Barcelona 1977Juny. Parenòstic i costumari popular. Diario de Mallorca. Palma de Mallorca 2012

·         La Nit de Sant Joan. Àlvar Monferrer i Monfort. Etnologia. Sèrie Minor. Generalitat Valenciana 2000