Humanismes

La festa alternativa en el context de la festa popular d’arrel  tradicional A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes amb activitats al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren. Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la Vocalia d’Afers Socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, veterà llibertari gracienc. Al carrer del Perill es van celebrar festes alternatives durant la festa major de Gràc...

En l’imaginari personal de cadascú hi solen haver imatges de moments viscuts, sovint en companyia. Moments que ens han colpit, que ens emocionen, que ens enerven, que ens fan sentir humans a peu de carrer. Moments que es recorden fil per randa, per la llum del dia o per les ombres de la nit, per les olors, pels colors, per la remor de gent o pel so de les gralles. El carrer en festes és la màxima expressió de l’exercici espontani de les llibertats i de les emocions públiques. El carrer és un espai que té moltes funcions, la majoria comunitàries, aquesta és la raó fonamental per la qual li atribuïm la categoria d’espai públic, perquè és de tothom. En el meu imaginari particular hi ha fixada una tarda de setembre amb olor de mar, remor de gent i so de gralles. Algú podrà pensar que tendim a idealitzar els records de joventut, però no és el cas. Aquella tarda de Santa Tecla a la Punta, la llum del sol fregava suau els vestits dels festaires, tenyint la blancor de les teles amb totes ...

1.       Les contalles de la nit més curta Hi ha una història entre nosaltres que, qui la busqui, la trobarà. Així és com comencen els contes les dones amazig del Magrib, i és així com vull començar a explicar aquesta història de les tradicions de les festes del bon temps als Països Catalans, que arriben a la seva més gran esplendor la nit de sant Joan. Es conta que, fa molt de temps, els antics pobladors dels Pirineus foragitaven la foscor i els esperits de la nit més curta de l’any encenent tions als cims de la muntanya i baixant-los camí avall fins la vall, on feien una gran foguera. Aquell foc donava força al nou sol que lluiria de bon matí. El foc de la nit de sant Joan té molts noms arreu dels Països Catalans i a l’Aran: foc, foguera, fogueró, gala, galades, falla, faia, falles, atxes, fai, faies, xerades, faites, fogueres, foguerons, barraques, faro, haro, halles, heixets, foguerill… La paraula falla ve del llatí   facula , que vol dir to...